Vaig començar a estudiar filosofia per un cert sentit pràctic: com que era incapaç de viure sense qüestionar-me ni reflexionar sobre el que passava, millor aprendre a fer-ho amb un cert mètode i profit. Amb alleugeriment vaig llegir Edith Stein quan reconeixia: «…els meus treballs no són més que un sediment d’allò que m’ha ocupat a la vida, perquè estic feta de tal manera que he de reflexionar.» Així vaig anar tirant endavant, primer, la llicenciatura a la Universitat Ramon Llull de Barcelona i, posteriorment, el doctorat en Filosofia per la Universitat de Barcelona.
En aquells anys, no pas pocs, vaig aprendre tant a les aules com en la vida i, sobretot, instintivament vaig posar els dos àmbits en relació.
Però no vaig arribar de buit a la filosofia. Tenia una titulació de piano. Gaudia en tocar en petites formacions; era com un diàleg que fluïa si un aprenia a escoltar amb atenció els altres fins a arribar a intuir-los. Algunes professores van advertir en mi una certa habilitat per a fer d’acompanyant al piano. Amb el temps vaig anar considerant que allò no depenia tant de la meva destresa musical com d’una certa disposició personal.
Bellesa i lucidesa són dues claus en les quals es desplega i sosté el meu ésser. El gust per la paraula és alguna cosa que les uneix. La poesia i la mística em fan vibrar per la seva particular combinació de bellesa, veritat i experiència. Entenc que la vida és per a ser compartida. I assumeixo, sempre una mica commoguda, la rotunditat de l’«heus-me aquí» de Lévinas, la responsabilitat respecte a l’altre com a signe d’humanitat.
